Entrevista publicada a social.cat

Per Clara Congost i Augusto Magaña / Fotos de Clara Congost

Fa uns anys, fer tallers de rap a l’escola podia semblar revolucionari i fer que alguns docents es posessin les mans al cap. Avui en dia, però, aquesta mena d’activitats d’aprenentatge social estan més esteses als centres educatius de Catalunya. Això és així, en bona part, gràcies a la feina que ha anat fent ‘Versembrant’, un projecte que pretén fomentar la consciència crítica dels adolescents a través de l’art urbà i el hip-hop. Pau Llonch, economista i exmembre del grup At Versaris, és l’impulsor d’aquesta cooperativa.

Ens trobem a l’acabada d’estrenar redacció del Social.cat, uns dies abans de la revetlla de Sant Joan. Tot i estar assegut a un sofà, el Pau no s’està quiet i agita les mans amb molta intensitat en l’aire, al mateix temps que comença a citar tots els seus referents al món de l’educació i la psicologia (Vigotski, Del Río, David Bueno, etc.). Per la forma com es mou mentre parla, sembla que estigui improvisant uns versos dalt d’un escenari, més que fent una entrevista. Aquest flow a l’hora d’expressar-se, com ell li diu, és el que intenta transmetre al seu alumnat als tallers que fa amb el seu equip d’educadores: la Bittah, el Fetitxe 13 i el Vazili. 

La seva experiència personal, tant a l’estudi de gravació com a l’aula, li ha ensenyat que el rap i l’art en general són eines privilegiades per permetre que l’alumnat s’expressi i, per tant, per tractar temes com la llibertat d’expressió, el racisme o el sexisme. “Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula”, assegura Llonch, amb qui intentem esbrinar quins són els reptes per promoure la reflexió crítica a l’aula i donar eines a l’alumnat per poder prendre millors decisions a la seva vida. Tot això a ritme de hip-hop. 

D’on i quan sorgeix la idea de crear Versembrant?

Neix de forma molt orgànica. A mi em contracten fa vuit o nou anys per fer tallers a tots els instituts de Sabadell, amb l’objectiu de combatre l’extrema dreta i l’auge dels discursos xenòfobs i racistes. A partir d’aquí m’adono de la potencialitat que té el rap per connectar amb l’emoció i el pensament crític. A mesura que passa el temps, veig que no té massa sentit que sigui un projecte unipersonal i convoco a una sèrie de persones vinculades al hip-hop i amb motivació per l’educació per intentar cobrir tota aquesta demanda creixent que hi ha d’activitats educatives en centres de secundària.

“Es destinen massa hores a qüestions cognitives i massa poques a qüestions directives o emocionals” 

Per què heu volgut centrar els tallers a fomentar la capacitat de reflexió i crítica davant situacions de discriminació?

Avui en dia fem moltes altres coses, però sí que ens hem especialitzat, per dir-ho així, a aprofitar els tallers per situar reflexions crítiques a l’aula o en qualsevol espai. Ara fa un any i escaig, especialment amb la pandèmia, ens hem centrat molt més en qüestions biogràfiques i de malestars emocionals, que pensem que són interessants i que entronquen amb la nostra proposta més teòrica. Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula. Amb això som molt radicals. 

No hi ha altres aprenentatges, més enllà dels creatius, que puguin incidir en la generació d’un pensament crític?

Evidentment hi ha molts altres aprenentatges importants, però els més directius, els que et permeten apropiar-te de la teva biografia i entendre per què fas les coses, sempre tenen molt a veure amb qüestions narratives, com hem après a partir de Lev Vigotski i tot aquest corrent psicopedagògic. Això no vol dir que s’han de deixar de banda aprenentatges més intel·lectuals o cognitius, però comparteixo aquesta idea del Pablo Del Río i de tota la tradició ecofuncionalista que diu que hi ha un biaix educatiu molt important, ja que es destinen massa hores a qüestions cognitives i massa poques a qüestions directives o emocionals.

“No crec que l’educació s’hagi d’adaptar a la societat. Això acostuma a significar adaptar-se al que volen les empreses”

S’ha de donar més espai a l’educació emocional a l’aula, llavors?

Hi ha un debat interessant en el món de l’educació sobre tot això. Moltes defensores d’allò públic pensen que la idea d’introduir l’educació emocional a les aules significa apartar els continguts i el coneixement, i que tot això és una maniobra del capital i de les fundacions privades. Crec que això és un biaix erroni. Mira… aquesta setmana ha sortit una notícia sobre que hi ha un percentatge elevadíssim de persones —centenars de milers— que comencen a tenir els primers trastorns psicològics abans dels 15 anys. Algú creu que, per treballar aquesta manca d’orientació a la vida, un nano de 14 anys o una nena de 15 el que necessiten són més continguts? Necessiten més treball cognitiu, ser més bons calculant, ser excel·lents en qüestions com la mecànica o empollar-se tot el temari de la història de l’art? És evident que no. El que necessiten és treballar amb psicotècnies del sentiment, com les anomenem, que els hi permetin entendre’s. El que ens permet treballar això és l’obra d’art, com ens diu Vigotski.

>> Llegiu l’entrevista sencera a: https://www.social.cat/entrevista/14840/no-ens-calen-mes-brokers-per-afrontar-els-reptes-que-tenim-davant-dels-morros?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat